Oh, ésser diví!

Em commou l'allegretto

dels vostres peus sobre l'asfalt

mullat d'una ciutat

deserta.

I, ofegats per la bellesa

de la pluja
som gats
al terrat

i ens estimem.

És possible estar enamorat?

O és només un efecte secundari

d'anar morat?

La crueltat està

en que el primer és prescindible

i l'últim, tan necessari.

Esperar-te per sempre?

No; algun dia seré absent.

Només puc oferir-te

aquest incert present.

Allà hi ha un espai:

la línia on jo començo

i tu no acabes mai.

És el sentiment de llibertat

el que t'allibera

de veritat.

Exquisida i lenta mort

que em salves quotidianament

de les trivials paraules de la gent
(Surto a fumar, ara torno).

Febrer nevat de pena

rius de tinta galta avall
primaveres glaçades
recordo.

No malgastis el temps

o el temps et malgastarà.

Malgasta'm a mi,

malgastem el temps junts

amb cafè i cigarretes.

Ningú pot entrar

al cor fred de diamant

d'aquest llangardaix.

Sinuosa silueta
sospira silenciosament

superba i sagaç, se sent sacarina:

sembla sucre sense ser-ho.

Mil capses de bombons

no són tan delicioses

com l'incomptable instant

en que tot s'atura.

Nous colors i nova vida.

Noves olors i nou record

d'edificis que mai s'obliden.

El mateix vent

que t'empeny endavant

també fuig de tu.

Si te n'has d'anar,

si us plau, no tornis.

Ja no.

Vola, aixeta, vola.

Vola mentre siguis cigne,

després serà massa tard.

Per mes que intenti veure

el que tinc a prop,

sempre acabo veient

més enllà.

Dominar el món seria complicat.

Em conformo amb observar-lo,

de moment.

A vegades

oblido que la gent

escriu malament el meu nom

i em relaxo.

Pot passar que,
quan digui adéu, no sigui només
per poder tornar a dir hola.

Potser m'haig de salvar jo

una matinada de febrer

quan tu no hi siguis.

Una prova irrefutable

deixa al descobert

la gran mentida:

Ell no.

Tota esperança trencada,

però també el buit

que deixa sense saber-ho.

La llimona s'escapa lentament.
Per última vegada,
ella fuig del teu record
corrupte.